Xirinacs, el profetisme radical i noviolent, de Lluís Busquets i Grabulosa

Xirinacs, el profetisme radical i noviolent, de Lluís Busquets i Grabulosa, ens ofereix la biografia definitiva de Lluís Maria Xirinacs i Damians (1932-2007), sacerdot, polític pacifista, doctor en filosofia. Es tracta de la biografia de l’esperança de milions de catalans que el tenen com a referència de la majoria d’edat de la nostra nació. Xirinacs, tres vegades candidat al Premi Nobel de la Pau, denominat el Gandhi català, des de la seva radicalitat noviolenta, és el paradigma de la desobediència civil per assolir la independència de Catalunya i dels Països Catalans.

Busquets exhibeix una alta capacitat d’evocació: el seu detallat relat, esmaltat de dades que tots els que vam viure la transició recordarem i de textos colpidors de quan se sentia sol, és apassionat i apassionant.

En una gran simfonia de tres temps, en el primer va desgranant els passos que van des del nen de casa bona fins al capellà antifranquista (1932-1969). En el segon, aborda el refús del règim i l’engany de la transició amb totes les vagues de fam a la presó, la tancada a Montserrat amb els Captaires de la Pau, la plantada davant la presó Model per l’amnistia i la seva lluita per l’Assemblea de Catalunya, traïda pels líders, i el fracàs del BEAN, la seva opció política (1969-1980). I en el tercer, posa al descobert els dinou anys de vida oculta (1980-1999), segons alguns, una etapa fosca i negativa, que Busquets s’encarrega de contradir. Xirinacs no claudica mai, estudia i experimenta una nova economia alternativa –social i cooperativa–, promociona la Fundació Tercera Via –avui, Fundació Randa – L. M. Xirinacs, dipositària del seu llegat–, i treballa incansablement el seu model pacificador conegut com a Globàlium –una mena d’arbre lul·lià del seu pensament filosòfic–, sancionat per l’Acadèmia, ja que el presentà com a tesi doctoral de filosofia a finals de 1997.

El dia 1 de l’any 2000 es planta a la plaça de Sant Jaume de Barcelona demanant l’Assemblea d’Assemblees dels Països Catalans, petició que s’escampà com una taca d’oli per tot Catalunya gràcies al moviment “Jo també em planto”, considerat com un dels gèrmens de l’actual Assemblea Nacional Catalana.

Aquesta biografia resulta d’una actualitat impactant, gràcies a la destresa del seu autor que ha posat damunt la taula les insubornables posicions de Xirinacs en l’escenari del darrer franquisme i de l’enganyosa transició d’una manera tan transparent que no sols no pot deixar ningú indiferent —ja que, llegint-la, hi trobarà tota la història d’una etapa decisiva per a Catalunya, la nostra—, sinó que, amb tota garantia, s’hi sentirà interpel·lat.

L’empresonament, el 2004, pel seu discurs de l’11 de setembre del 2002 al Fossar de les Moreres, que el biògraf justifica, i els dietaris per preparar el seu final van conformant les últimes pàgines del volum que esdevenen, quan arriba la seva ofrena –el 6 d’agost de 2007–, una darrera lliçó dramàtica: «Ells –escriu, referint-se als opressors de Catalunya– han perdut un esclau. Ella –la nació, els Països Catalans, per a Xirinacs– és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics.» Són uns mots terribles, precedits per aquests altres:

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya i França (i per Itàlia) des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa.